Defenses zonals en categoria sènior. Formació, competició, o ambdues?

Feia molt que no em decidia a escriure, doncs no acabava de trobar un tema que m'hi motivés, però en les darreres setmanes després de portar 3 partits i mig rebent exclusivament defenses zonals, m'ha motivat a donar el pas.

Primer de tot, deixar clar que no estic en contra de les defenses zonals, sota cap concepte. Són un recurs més del joc que els entrenadors hem d'explotar, i per la meva experiència, majoritàriament donen els resultats esperats quan les apliques amb el que tenen el valor afegit que mentalment els jugadors hi creuen, i això és molt important.

Centrant-me en categoria sènior (no professional), ja que en categories junior i cadet no hi ha cap mena de dubte que no seria formatiu aplicar-les 40m, vull obrir els meus pensaments. Us poso al dia. Aquesta temporada estic entrenant el sènior femení d'Escola Pia, format per jugadores de 18 a 31 anys. L'equip és nou d'aquest any i està competint a 3a Catalana, sent a dia d'avui les segones classificades amb 4 derrotes en 26 partits i en posicions d'ascens. Dit això, dels darrers 4 partits, primer les líders 20m en zona, després les sisenes 40m, de nou les líders 40 minuts, i aquest cap de setmana les quartes per la cua 40m més. I jo em pregunto, cal?

Plantejar la zona com una alternativa defensiva per trencar partits, per canviar dinàmiques, o simplement per endur-te una victòria posant-la en minuts puntuals en aquetes categories no només és una eina que poden utilitzar els entrenadors, sinó que HAN DE TENIR PRESENT, la utilitzin o no. Però plantejar tot un partit amb aquesta defensa per poder competir contra l'equip rival, és bo? Estem en una categoria de formació, de competició o ambdues?
Jo em plantejo el meu equip com un equip de competició, però partint de la base que totes, tant la de 18 com la de 31 anys tenen coses per aprendre, i les haig de ajudar a seguir-se formant, tant individualment, col·lectivament i mentalment. És a dir, competició a través de formació. Des del meu punt de vista, si jo plantegés una defensa zonal per amagar carències i poder competir contra un rival més talentós, estaria faltant a la part de formació, i les jugadores, poc a poc, s'acomodarien a les seves carències i veurien menys necessari treballar-les i millorar-les. Em plantejo quina classe d' "entrenador" seria...un gestor de banquetes. I tot això ho dic havent viscut temporades on el meu equip era inferior a molts de la categoria (o a alguns), i he vist aquest camí fàcil també, i fins i tot en algun moment el vaig agafar.

Per acabar, i com a resum, convido a tots els entrenadors a fer una reflexió com la que jo he fet i com les que seguiré fent, i intentem no tapar les carències dels jugadors, sinó ajudar-los per treballar-les i millorar-les i utilitzar els nostres recursos com un "menú tàctic" on desenvolupar les nostres habilitats de lectura en les diferents situacions que es plantegen en un partit

Una autoreflexió. Estímols que et fan pensar per millorar

Ahir a la nit, Alejandro Garcia Reneses, Aito (@AlejandroGar114), va penjar una imatge via twitter que contenia un text que va escriure sota el títol de "EL SCOUTING EN MINIBASKET", que deixo aquí sota per qui no l'hagi pogut llegir:

Després de donar-hi voltes, de cop vaig recordar una xerrada a la que vaig assistir de Xavi Garcia (@xgpcoach) aquesta mateixa temporada, i al meu cap van començar a aparèixer idees i reflexions. Tenint en compte que Aito és dels millors, sinó el millor, entrenador a nivell nacional, i Xavi és un entrenador que està tractant aquest nou concepte de coaching des de fa temps i inculcant noves idees als entrenadors que assisteixen a les seves conferencies, no vull que ningú pensi que aquest escrit està a la seva alçada. Simplement la meva ment a unit 2 idees d'aquests 2 entrenadors per crear una pròpia que decideixo compartir al meu blog.

Utilitzo el mateix exemple, "en un partit reconec els rivals i aquest fet em servirà per: si jo tinc un jugador que defensa malament els tiradors i se qui són els tiradors del equip contrari, a aquest jugador el poso a defensar aquests tiradors, per què d'aquesta manera apren a defensar-los". De fet és un concepte que tant als que l’utilitzem a vegades com els que no, n’hauríem d'aprendre...estem en FORMACIÓ!. No li falta raó però aquí ens podem trobar amb un tema emocional complicat. Si un jugador no sap defensar a un tirador i el fem defensar a un tirador, a la llarga n'aprendrà, però a curt termini, pensem en la frustració, la negativitat, el sentiment de ser dolent... i altres aspectes psicològicament negatius que pot tenir per aquest jugador? Quants jugadors podríem perdre pel camí abans de que aprenguin a defensar al tirador? Aquí és on ve la idea que transmetia en Xavi, i a partir de la qual jo faig la nova proposta. Jo tinc un jugador que no sap defensar a un tirador, però en canvi si defensa bé ... el 1x1 (per exemple). Després d'identificar els tiradors de l'equip contrari i el jugadors que més penetren, durant la primera meitat del partit, emparello al meu jugador amb un jugador rival que jugui molts 1x1. Volem que el jugador es senti important, que entri en un estat d'eufòria, de positivisme, i quan el tinguem en aquest estat, llavors li canviem la defensa i li expressem una total confiança en que seguirà fent-ho igual de bé. El jugador no és millor defensor de tiradors que al principi del partit, però a la primera errada no vindrà avall, seguirà endavant, per què el tenim positiu. Al final de partit, surti com surti aquest nou plantejament defensiu, aquell jugador no estarà desmotivat, segurament tampoc estarà com abans de fer el canvi de defensa, però mentalment estarà millor. 

Amb això no crec que fem miracles, possiblement en alguns casos podrem millorar el temps en l'aprenentatge de un concepte, ja que el temps que hi ha dedicat ha estat amb la ment en positiu i sabem que ens ha donat el 100%.

En base a aquest exemple de defensa en un partit, podem traslladar aquesta idea a molts conceptes i moments de partits i d'entrenaments. Jugar a bàsquet implica tenir un bon nivell físic, tècnic, tàctic i també psicològic, aquest últim pot ajudar positivament o negativament als 3 anteriors.

Gràcies a aquests 2 grans entrenadors que han fet que pugui tenir aquesta autoreflexió que segur que em farà ser una mica millor.

Enllaços de dos articles interesants

De moment no tinc un nou tema per aportar idees, però si deixaré 2 enllaços sobre 2 articles que penso que poden ser interessants, el primer és meu, publicat a la zona d'entrenadors de la web de la Pia, i l'altre del Xavi Garcia (ex-entrenador ACB, que té un blog molt bo i dinàmic que us animo a seguir), sobre dos temàtiques molts diferents.

- El 5x5, un recurs sobreestimat en mini bàsquet

- Lesions, oportunitat o calamitat?

Espero que us agradin ;)

"Ets un mal formador"

Fa molt temps que no escric al bloc, però penso que he trobat un nou motiu per afegir una nova entrada.

Primer de tot, i abans d'escriure, vull deixar clar que el següent text és una opinió personal d'un entrenador de bàsquet, d'un amant d'aquest esport, i no té cap vinculació amb cap dels dos clubs als que entreno. També dir, que parlaré d'un fet puntual d'un arbitratge, no de la capacitat d'arbitrar d'aquesta persona, ni tampoc del col·lectiu arbitral.

Us poso en situació. derbi local entre 2 preminis de nivell A. El partit previ va ser un derbi comarcal de cadet preferent, on els arbitres van arribar a trucar els mossos...com no se que va passar, només senyalaré el fet pensant en que la situació podia afectar al posterior arbitratge,

Als fets. Durant el partit, on ja al segon període es va xiular una tècnica a  'entrenadora rival..(no soc conscient del motiu) va passar una primera situació discutible. Una jugadora treu de banda (tenint metres per darrera la línea) i una altre l'esta defensant (en tot moment dins del camp), i quan portava uns segons, demana distancia, amb el que l’àrbitre para, i dona aquesta distància (innecessària, la tenia de sobres). La meva pregunta és, llavors castigues una bona defensa i premies una mala decisió ofensiva deixant 9 segons per treure de banda? La seva resposta és que estem a premini, que es tracte de ensenyar als nens el reglament. Trobo discutible aquest argument, però és el seu criteri, doncs endavant. A partir d'aquí comença el show...

Darrera la taula tinc el meu coordinador, al que em giro a comentar-li alguna cosa, l’àrbitre, para el partit a dirigir-se a mi dient-me que ho deixi estar, que em dediqui a entrenar. Aquest fet, comença a crispar els nervis, doncs a partir d’allà està massa pendent de mi, i menys del partit (eh, però que és un premini i s'ha d'ensenyar el reglament...mirant l'entrenador local).

El partit segueix el seu curs fins que cometem una falta de llançament (falta molt  lara), la jugadora erra el segon tir lliure, però una jugadora meva entra abans  'hora i per tant es repeteix el llançament. Torna a errar i tornem a repetir-lo, ara ha estat una altre jugadora la que ha entrat. L’àrbitre perfecte, els hi explica a les jugadores el motiu en les dues situacions. Torna a fallar i torna a fer-lo repetir, ara ja no ha entrat ningú crec, per tant li pregunto mentre dona el següent llançament. Amb tot el soroll no el sento, però crec que diu "per la mare, per la mare". I torna a errar i el fa repetir de nou. Ja no entenc res...li pregunto, per saber quina jugadora és i explicar-li  què està fent malament, i ara em sembla sentir "per la grada per la grada...". Per fi el fica, i el partit segueix. Quan acaba el període li vaig a preguntar,  a que no l’havia entès bé. La resposta és: hi ha una mare a la grada que està dient " està trepitjant" quan la jugadora està a 1 metre de la línea, i això es una conducta antiesportiva. Aquí comencem una discussió que dono per finalitzada dues vegades i ell la segona em replica davant les meves jugadores.."ets un mal formador"... "només t'importa guanyar" (puntualitzo, que quan van sortir calendaris sabia que les meves opcions de guanyar eren inferiors al 0%, i que en aquest punt del partit, devia perdre de 40...però suposo que devia voler guanyar). Al iniciar el quart, amb el partit en joc, parlo amb el meu coordinador de nou. L’àrbitre atura el partit de nou, ve cap allà buscant ...bé, de fet no se que busca. Acaba en plan "prepotent" preguntant qui és i que fa allà baix si no te fitxa. Al final està traient de polleguera a 2 persones, i al públic que ja no sap si està en una final ACB amb tot aquest criteri, parades etc. Finalment el partit torna a rutllar uns minuts. L’àrbitre pita una falta de tir. Jo considero que la defensa de la meva jugadora ha estat correcte, però no protesto, li dic a la meva jugadora "la defensa ha estat bé, no has baixat braços, no era falta". I de cop sento el xiulet, i em veig assenyalat per l’àrbitre marcant una tècnica. Buff...és igual, que acabi ja aquest circ sisplau, no sense tornar-me a dir que soc "un mal formador". Dins l’últim minut del quart, l’àrbitre s'acosta a mi, i em demana disculpes per dir-me que soc un mal formador, que estava equivocat i no que no m'ho havia d'haver dit. Així, amb una persona ja més raonable, després de felicitar a les meves jugadores pel gran partit que van fer, i a les rivals per la victòria, vaig a parlar amb l’àrbitre.

Comença defensant-se sobre els tirs lliures, dient que si l'acció del públic ("està trepitjant") hagués estat en contra meu si em faria ràbia, al que li responc que molt probablement, i em diu que al revés hagués fet el mateix. Jo li argumento que seguiria estant en disconformitat, ja que...si els 2 primers tirs lliures es repeteixen per errades de les jugadores i els hi explica, quina ajuda formativa dona quan si ho fan bé, el tir lliure es repeteix de nou perquè des de la grada es diu alguna cosa.  quina mena d'ensenyança els hi estem donant? Castiguem quan ho fan malament, i quan ho fan bé també?.

Després em comenta la tècnica, justificada de dos maneres, Diu que tant una com l'altre segurament si el partit anterior no hagués anat com ha anat, no les hagués xiulat (però no era una categoria premini on estem formant..com podem formar portant com al cap encara el que ha passat a un cadet preferent?). També em diu que l'he desautoritzat davant les jugadores al dir que no era falta, ja que és com dir que no en té ni idea. Jo li contesto, que quan ell em diu mal formador davant de les

meves jugadores, sí que intenta desautoritzar-me davant d'elles, i que és molt més greu. Però també li dic..quan una jugadora fa passes i no li pites, jo li dic que boti abans de caminar que ha fet passes de sortida, i que segons el que m'està dient, és el mateix, l'estic desautoritzant davant de les jugadores, però allà ni tant sols li dona importància. Tant en una argumentació com a l'altre no té una resposta clara, amb el que en part, em dona  certa raó. Ni al tir lliure, ni a la tècnica estic fent una altre cosa que no sigui ajudar a formar a les meves jugadores. És el que més m'importa, per sobre el resultat, un arbitratge o el que sigui. Diré en defensa de l’àrbitre que no crec que ho fes a mala fe, simplement, va creure's el salvador de les categories de formació aplicant un criteri arbitral seu, sense pensar en tots els pros i contres. El principal problema, és que una actuació força bona en general, ni tant sols es va veure apreciada, degut a tot el show muntat durant moments puntuals del partit, que al final  és amb el que tothom es va quedar.

Per tancar, vull indicar que els arbitres tenen una difícil tasca, ens han d’aguantar als entrenadors, als jugadors, i a les grades, a partir d’aplicar unes normes, tenint un criteri encertat, i ajudant a formar als jugadors. És una feina difícil, molt, però crec que ningú ha d’oblidar quin ha de ser el seu principal objectiu (en formació). Ajudar al jugador, a conèixer les normes quan coment una infracció d’aquestes, explicant el motiu. D’aquesta manera, si per exemple un entrenador corregeix durant la setmana el no aixecar el peu de pivot per no fer passes de sortida, és veu reforçat quan durant el partit, una persona aliena a l’equip i amb l'estatus que tenen els àrbitres pels jugadors, li explica el mateix quan s’equivoca.

En la varietat hi ha l’èxit.

En relació a una qüestió d’un article que he llegit fa poc i després de reflexionar una mica, em decideixo a escriure un nou post. La qüestió que plantejo és la frase utilitzada (jo el primer) ‘això ho haurien d’haver aprés a mini bàsquet’.

En funció del nivell dels nostres equips, plantegem la temporada amb una planificació de continguts, tècnics i tàctics tant ofensius com defensius, però moltes vegades, com a entrenadors, donem més importància als aspectes tàctics que als tècnics. No hem d’oblidar que els jugadors a mini bàsquet són autentiques esponges (evidentment, alguns més que altres) i absorbeixen molts i molts continguts. Després de passar per diversos coordinadors, veure altres entrenadors i per l’experiència pròpia arribo a la conclusió que com a entrenadors d’aquestes categories els hi hem de donar el major número d’eines per superar les adversitats que es puguin trobar, és a dir, treballar la tècnica amb un percentatge molt més alt que qualsevol altre concepte durant els nostres entrenaments.

Quan parlem de ensenyar tècnica ens referim a primer ensenyar el concepte, després aprendre a executar-lo, millorar els detalls, i anar-lo treballant a major velocitat sense perdre els detalls treballats. Bot, passi, tir, finalitzacions, canvis de mà... quantes més coses els hi ensenyem a mini bàsquet, més formats arribaran a infantil, cadet, júnior... i davant les adversitats, no podran dir que no tenen recursos suficients per superar-les. Però a part d’aquests conceptes no hem d’oblidar la base, el domini de pilota, la velocitat gestual, la coordinació i la força. Per exemple podem ensenyar la típica entrada a “traspies”, però sense el domini de pilota per fer la protecció, la coordinació de cames, la velocitat per executar-la, i la força pel primer salt, tindrem només un moviment no aplicable en situacions reals.

Depenent del nivell del grup que entrenem, ens quedarem en aquest punt, tindrem jugadors amb molts conceptes, que poden, o no, haver aprés quan aplicar-los, es a dir fent un símil, el seu cap és una calaixera, i nosaltres l’hem omplert de roba, per tant, sabem que sortiran al carrer vestits.  Si tenim unes bones esponges, podrem començar a treballar amb tàctica individual, es a dir, la presa de decisions sobre quin gest faig en depèn quines situacions. Aquest aspecte, acostuma a ser el menys treballat pels entrenadors, ja que és força complex, i passem de la tècnica individual  a la tàctica col·lectiva (pensem que com ja ho sap fer, en una situació de joc reduït ja ho aplicarà). Alguns jugadors més espavilats acabaran fent el que volem, però la gran majoria, tot i saber 5 canvis de mà, 10 entrades, sempre faran el mateix, per què no els hi hem ensenyat quan fer-ho. Per tant, retornant al símil anterior, no només hem d’omplir la calaixera, sinó que li hem d’ensenyar quin tipus de roba portar en cada situació i quina combina amb quina... volem que siguin ells qui triïn el calaix!! Ara sabem que surten al carrer ben vestits.

En conclusió, tant si ens quedem a tècnica, o si arribem a treballar tàctica individual, en mini bàsquet trobo molt més important que els meus jugadors arribin a la següent etapa sent tècnicament complerts i bons jugadors, que no que coneguin mecanismes del joc (lectura del 2x0, joc per conceptes...) que els podran aprendre més endavant. No és qüestió de no ensenyar-ho, sinó d’establir unes prioritats, un ordre, i arribar fins on ells ens deixin, sense saltar-nos aquestes prioritats. Quanta més varietat coneguin, més opcions d’èxit en un futur!

FORMAR O DEFORMAR?

Com a entrenadors de mini bàsquet , tenim una sèrie de idees, de conceptes clars alhora de treballar amb els nostres equips. Indiferentment del nivell, dels continguts que vulguem dur a terme durant la temporada, sabem per exemple que no farem una defensa zonal, en aquest cas és una norma de reglament, però segur que sinó fos així, ens trobaríem més d’un equip defensant en zona en partits d'aquestes categories.

Aquest exemple, per impossible que ens pugui semblar, em dona a pensar en els motius pels quals algú faria això. La única resposta que em ve al cap és el resultat, el voler guanyar per sobre de tot, i faig la reflexió: és bo ensenyar a córrer abans que a caminar per extreure’n un resultat a curt termini??

Quants de nosaltres ens em trobat equips de mini bàsquet fen bloquejos al mig del partit només per aconseguir cistelles fàcils? Fins i tot us puc dir que m’he trobat algun entrenador demanant un temps mort a falta de pocs segons per finalitzar un quart i preparant una jugada amb 2 o 3 bloquejos indirectes per trobar un jugador sol sota cistella...guanyant de 40! Lluny d’expressar el que pugui pensar cap a aquests tipus d’entrenador, miro als seus equips i penso: els està formant o deformant??

Ara s’obren 2 motius de debat:

• Guanyar per sobre de tot?
• El nostre paper en l’evolució dels jugadors.

Vull pensar que el primer és força clar quan parlem de categories de formació. Estem formant petites persones, i no els hi podem ensenyar que tots els camins són vàlids per aconseguir l’èxit. Guanyar no és el més important en aquestes edats, és més important inculcar la cultura de l’esforç, del companyerisme, de la millora i ....de la competició! Seria molt hipòcrita si us digués que no els hem d’ensenyar a competir i després inscriure els equips en una lliga on hi ha resultats, però no hem de confondre competir amb guanyar (això ja podria ser un altre tema per un altre dia). Per tant, com a entrenadors formadors, hauríem de predicar amb l’exemple i no caure en aquestes temptacions per sumar 2 punts o per endur-nos un resultat.

Quan parlem del nostre paper en l’evolució dels jugadors, recupero la frase del segon paràgraf quan dèiem que no es pot ensenyar a córrer abans que a caminar. Una ensenyança de tècnica individual (fintes, sortides, bots, passis...), de treball de recepció, de lectura del 1x1... són el caminar del bloc, i aquest seria el córrer. Per tant, què estem fent? Formar o deformar?

Segurament, aquest exemple som molts els que el veiem molt clar, i no se’ns passaria pel cap desestructurar l’evolució dels nostres jugadors amb aquest concepte però... i si ens posem a mirar amb més detall altres casos més comuns?

Partim de que la base dels nostres petits jugadors ha de ser la tècnica individual i el domini de pilota. Sense aquest treball, practicar aquest esport (i la majoria d’esports) resulta molt complicat per no dir impossible.

Com a entrenador de categories de formació on porto molts anys, darrerament veig on entrenadors joves, o no tant joves, que estan demanant als seus jugadors, per exemple, que un passi arribi al seu destí. I ara ens preguntem, és el més normal, no? Bé, de fet podria ser-ho si hem fet un bon treball previ, tant del passador, com del receptor. Però en les situacions que em refereixo, és veu molt clar que el treball que s’ha fet és de recepció. El jugador que fa de receptor a fet un bon treball i està amb avantatge per rebre la bola, però...ens hem preocupat del passador? Als entrenaments hem comptat que tindria un defensor, o simplement li em dit: quan te la demani passa-la fort, avançada i on la demani...? Li hem dit que haurà de protegir la pilota, o que el passi de pit pròpiament dit (de pit a pit) no existeix i que l’haurà de fer obrint el braç? (Pensem que el jugador, en general, no entén el motiu de perquè li recriminem una cosa que no li em dit com fer, tot i que se n’adoni que no l’ha fet bé, per molt simple o intuïtiu que ens pugui semblar a nosaltres). En molts casos veig clarament que no, per què veus com aquest jugador que porta fent bé els gestos tècnics durant tot el partit, ara no sap realitzar aquest, per tant, hem ensenyat a rebre (córrer) abans d’ensenyar a passar (caminar). És un exemple com centenars que podria haver escollit, però que crec que il·lustra el que vull expressar.

La conclusió d’aquest primer post, és la següent. Tots veiem que en categoria mini bàsquet no es pot fer zona perquè el reglament ho diu. La gran majoria veiem que no farem bloquejos ja que hi ha conceptes previs molt més importants i necessaris per l’evolució dels nostres jugadors, tant tècnica com mentalment, però pels continguts que treballem diàriament, hem treballat la base per poder-los dur a terme amb èxit? Hem pensat en tots els petits detalls? Perquè si no tenim la base de tècnica individual suficient i amb uns mínims d’assimilació, qualsevol contingut que depengui d’aquesta base serà córrer sense haver aprés a caminar i per tant, estarem deformant la formació dels nostres jugadors.

Espero que aquest primer post, sobretot d’opinió personal, llenci algunes idees per qui ho llegeixi, i si això serveix per què com a mínim una persona vegi com millorar algun aspecte dels seus entrenaments, haurà valgut la pena el temps invertit en escriure-ho.

Presentació

El meu nom és David Moreno, soc entrenador de bàsquet des de fa unes 13 temporades. Després de passar per diversos clubs, aquesta és la meva 8a temporada al C.E.Sant Nicolau de Sabadell, on ja fa anys que treballo molt a gust.

L'objectiu d'obrir aquest blog és el fet de poder-me expressar en les meves idees sobre el bàsquet, sobretot del bàsquet formatiu en les categories fins a infantil.

Durant tots aquests anys he passat per totes les categories, veient diferents nivells, i ja fa temps que penso que l’època de mini bàsquet, i ampliant una mica més fins a infantil, són els anys més importants per la formació dels joves jugadors/es. Espero que amb aquest blog pugui ajudar i compartir idees, inquietuds, exercicis, debatre situacions, ....amb altres entrenadors d'aquest magnífic esport.

En breus publicaré la primera entrada ;)