En la varietat hi ha l’èxit.

En relació a una qüestió d’un article que he llegit fa poc i després de reflexionar una mica, em decideixo a escriure un nou post. La qüestió que plantejo és la frase utilitzada (jo el primer) ‘això ho haurien d’haver aprés a mini bàsquet’.

En funció del nivell dels nostres equips, plantegem la temporada amb una planificació de continguts, tècnics i tàctics tant ofensius com defensius, però moltes vegades, com a entrenadors, donem més importància als aspectes tàctics que als tècnics. No hem d’oblidar que els jugadors a mini bàsquet són autentiques esponges (evidentment, alguns més que altres) i absorbeixen molts i molts continguts. Després de passar per diversos coordinadors, veure altres entrenadors i per l’experiència pròpia arribo a la conclusió que com a entrenadors d’aquestes categories els hi hem de donar el major número d’eines per superar les adversitats que es puguin trobar, és a dir, treballar la tècnica amb un percentatge molt més alt que qualsevol altre concepte durant els nostres entrenaments.

Quan parlem de ensenyar tècnica ens referim a primer ensenyar el concepte, després aprendre a executar-lo, millorar els detalls, i anar-lo treballant a major velocitat sense perdre els detalls treballats. Bot, passi, tir, finalitzacions, canvis de mà... quantes més coses els hi ensenyem a mini bàsquet, més formats arribaran a infantil, cadet, júnior... i davant les adversitats, no podran dir que no tenen recursos suficients per superar-les. Però a part d’aquests conceptes no hem d’oblidar la base, el domini de pilota, la velocitat gestual, la coordinació i la força. Per exemple podem ensenyar la típica entrada a “traspies”, però sense el domini de pilota per fer la protecció, la coordinació de cames, la velocitat per executar-la, i la força pel primer salt, tindrem només un moviment no aplicable en situacions reals.

Depenent del nivell del grup que entrenem, ens quedarem en aquest punt, tindrem jugadors amb molts conceptes, que poden, o no, haver aprés quan aplicar-los, es a dir fent un símil, el seu cap és una calaixera, i nosaltres l’hem omplert de roba, per tant, sabem que sortiran al carrer vestits.  Si tenim unes bones esponges, podrem començar a treballar amb tàctica individual, es a dir, la presa de decisions sobre quin gest faig en depèn quines situacions. Aquest aspecte, acostuma a ser el menys treballat pels entrenadors, ja que és força complex, i passem de la tècnica individual  a la tàctica col·lectiva (pensem que com ja ho sap fer, en una situació de joc reduït ja ho aplicarà). Alguns jugadors més espavilats acabaran fent el que volem, però la gran majoria, tot i saber 5 canvis de mà, 10 entrades, sempre faran el mateix, per què no els hi hem ensenyat quan fer-ho. Per tant, retornant al símil anterior, no només hem d’omplir la calaixera, sinó que li hem d’ensenyar quin tipus de roba portar en cada situació i quina combina amb quina... volem que siguin ells qui triïn el calaix!! Ara sabem que surten al carrer ben vestits.

En conclusió, tant si ens quedem a tècnica, o si arribem a treballar tàctica individual, en mini bàsquet trobo molt més important que els meus jugadors arribin a la següent etapa sent tècnicament complerts i bons jugadors, que no que coneguin mecanismes del joc (lectura del 2x0, joc per conceptes...) que els podran aprendre més endavant. No és qüestió de no ensenyar-ho, sinó d’establir unes prioritats, un ordre, i arribar fins on ells ens deixin, sense saltar-nos aquestes prioritats. Quanta més varietat coneguin, més opcions d’èxit en un futur!

FORMAR O DEFORMAR?

Com a entrenadors de mini bàsquet , tenim una sèrie de idees, de conceptes clars alhora de treballar amb els nostres equips. Indiferentment del nivell, dels continguts que vulguem dur a terme durant la temporada, sabem per exemple que no farem una defensa zonal, en aquest cas és una norma de reglament, però segur que sinó fos així, ens trobaríem més d’un equip defensant en zona en partits d'aquestes categories.

Aquest exemple, per impossible que ens pugui semblar, em dona a pensar en els motius pels quals algú faria això. La única resposta que em ve al cap és el resultat, el voler guanyar per sobre de tot, i faig la reflexió: és bo ensenyar a córrer abans que a caminar per extreure’n un resultat a curt termini??

Quants de nosaltres ens em trobat equips de mini bàsquet fen bloquejos al mig del partit només per aconseguir cistelles fàcils? Fins i tot us puc dir que m’he trobat algun entrenador demanant un temps mort a falta de pocs segons per finalitzar un quart i preparant una jugada amb 2 o 3 bloquejos indirectes per trobar un jugador sol sota cistella...guanyant de 40! Lluny d’expressar el que pugui pensar cap a aquests tipus d’entrenador, miro als seus equips i penso: els està formant o deformant??

Ara s’obren 2 motius de debat:

• Guanyar per sobre de tot?
• El nostre paper en l’evolució dels jugadors.

Vull pensar que el primer és força clar quan parlem de categories de formació. Estem formant petites persones, i no els hi podem ensenyar que tots els camins són vàlids per aconseguir l’èxit. Guanyar no és el més important en aquestes edats, és més important inculcar la cultura de l’esforç, del companyerisme, de la millora i ....de la competició! Seria molt hipòcrita si us digués que no els hem d’ensenyar a competir i després inscriure els equips en una lliga on hi ha resultats, però no hem de confondre competir amb guanyar (això ja podria ser un altre tema per un altre dia). Per tant, com a entrenadors formadors, hauríem de predicar amb l’exemple i no caure en aquestes temptacions per sumar 2 punts o per endur-nos un resultat.

Quan parlem del nostre paper en l’evolució dels jugadors, recupero la frase del segon paràgraf quan dèiem que no es pot ensenyar a córrer abans que a caminar. Una ensenyança de tècnica individual (fintes, sortides, bots, passis...), de treball de recepció, de lectura del 1x1... són el caminar del bloc, i aquest seria el córrer. Per tant, què estem fent? Formar o deformar?

Segurament, aquest exemple som molts els que el veiem molt clar, i no se’ns passaria pel cap desestructurar l’evolució dels nostres jugadors amb aquest concepte però... i si ens posem a mirar amb més detall altres casos més comuns?

Partim de que la base dels nostres petits jugadors ha de ser la tècnica individual i el domini de pilota. Sense aquest treball, practicar aquest esport (i la majoria d’esports) resulta molt complicat per no dir impossible.

Com a entrenador de categories de formació on porto molts anys, darrerament veig on entrenadors joves, o no tant joves, que estan demanant als seus jugadors, per exemple, que un passi arribi al seu destí. I ara ens preguntem, és el més normal, no? Bé, de fet podria ser-ho si hem fet un bon treball previ, tant del passador, com del receptor. Però en les situacions que em refereixo, és veu molt clar que el treball que s’ha fet és de recepció. El jugador que fa de receptor a fet un bon treball i està amb avantatge per rebre la bola, però...ens hem preocupat del passador? Als entrenaments hem comptat que tindria un defensor, o simplement li em dit: quan te la demani passa-la fort, avançada i on la demani...? Li hem dit que haurà de protegir la pilota, o que el passi de pit pròpiament dit (de pit a pit) no existeix i que l’haurà de fer obrint el braç? (Pensem que el jugador, en general, no entén el motiu de perquè li recriminem una cosa que no li em dit com fer, tot i que se n’adoni que no l’ha fet bé, per molt simple o intuïtiu que ens pugui semblar a nosaltres). En molts casos veig clarament que no, per què veus com aquest jugador que porta fent bé els gestos tècnics durant tot el partit, ara no sap realitzar aquest, per tant, hem ensenyat a rebre (córrer) abans d’ensenyar a passar (caminar). És un exemple com centenars que podria haver escollit, però que crec que il·lustra el que vull expressar.

La conclusió d’aquest primer post, és la següent. Tots veiem que en categoria mini bàsquet no es pot fer zona perquè el reglament ho diu. La gran majoria veiem que no farem bloquejos ja que hi ha conceptes previs molt més importants i necessaris per l’evolució dels nostres jugadors, tant tècnica com mentalment, però pels continguts que treballem diàriament, hem treballat la base per poder-los dur a terme amb èxit? Hem pensat en tots els petits detalls? Perquè si no tenim la base de tècnica individual suficient i amb uns mínims d’assimilació, qualsevol contingut que depengui d’aquesta base serà córrer sense haver aprés a caminar i per tant, estarem deformant la formació dels nostres jugadors.

Espero que aquest primer post, sobretot d’opinió personal, llenci algunes idees per qui ho llegeixi, i si això serveix per què com a mínim una persona vegi com millorar algun aspecte dels seus entrenaments, haurà valgut la pena el temps invertit en escriure-ho.

Presentació

El meu nom és David Moreno, soc entrenador de bàsquet des de fa unes 13 temporades. Després de passar per diversos clubs, aquesta és la meva 8a temporada al C.E.Sant Nicolau de Sabadell, on ja fa anys que treballo molt a gust.

L'objectiu d'obrir aquest blog és el fet de poder-me expressar en les meves idees sobre el bàsquet, sobretot del bàsquet formatiu en les categories fins a infantil.

Durant tots aquests anys he passat per totes les categories, veient diferents nivells, i ja fa temps que penso que l’època de mini bàsquet, i ampliant una mica més fins a infantil, són els anys més importants per la formació dels joves jugadors/es. Espero que amb aquest blog pugui ajudar i compartir idees, inquietuds, exercicis, debatre situacions, ....amb altres entrenadors d'aquest magnífic esport.

En breus publicaré la primera entrada ;)