En la varietat hi ha l’èxit.

En relació a una qüestió d’un article que he llegit fa poc i després de reflexionar una mica, em decideixo a escriure un nou post. La qüestió que plantejo és la frase utilitzada (jo el primer) ‘això ho haurien d’haver aprés a mini bàsquet’.

En funció del nivell dels nostres equips, plantegem la temporada amb una planificació de continguts, tècnics i tàctics tant ofensius com defensius, però moltes vegades, com a entrenadors, donem més importància als aspectes tàctics que als tècnics. No hem d’oblidar que els jugadors a mini bàsquet són autentiques esponges (evidentment, alguns més que altres) i absorbeixen molts i molts continguts. Després de passar per diversos coordinadors, veure altres entrenadors i per l’experiència pròpia arribo a la conclusió que com a entrenadors d’aquestes categories els hi hem de donar el major número d’eines per superar les adversitats que es puguin trobar, és a dir, treballar la tècnica amb un percentatge molt més alt que qualsevol altre concepte durant els nostres entrenaments.

Quan parlem de ensenyar tècnica ens referim a primer ensenyar el concepte, després aprendre a executar-lo, millorar els detalls, i anar-lo treballant a major velocitat sense perdre els detalls treballats. Bot, passi, tir, finalitzacions, canvis de mà... quantes més coses els hi ensenyem a mini bàsquet, més formats arribaran a infantil, cadet, júnior... i davant les adversitats, no podran dir que no tenen recursos suficients per superar-les. Però a part d’aquests conceptes no hem d’oblidar la base, el domini de pilota, la velocitat gestual, la coordinació i la força. Per exemple podem ensenyar la típica entrada a “traspies”, però sense el domini de pilota per fer la protecció, la coordinació de cames, la velocitat per executar-la, i la força pel primer salt, tindrem només un moviment no aplicable en situacions reals.

Depenent del nivell del grup que entrenem, ens quedarem en aquest punt, tindrem jugadors amb molts conceptes, que poden, o no, haver aprés quan aplicar-los, es a dir fent un símil, el seu cap és una calaixera, i nosaltres l’hem omplert de roba, per tant, sabem que sortiran al carrer vestits.  Si tenim unes bones esponges, podrem començar a treballar amb tàctica individual, es a dir, la presa de decisions sobre quin gest faig en depèn quines situacions. Aquest aspecte, acostuma a ser el menys treballat pels entrenadors, ja que és força complex, i passem de la tècnica individual  a la tàctica col·lectiva (pensem que com ja ho sap fer, en una situació de joc reduït ja ho aplicarà). Alguns jugadors més espavilats acabaran fent el que volem, però la gran majoria, tot i saber 5 canvis de mà, 10 entrades, sempre faran el mateix, per què no els hi hem ensenyat quan fer-ho. Per tant, retornant al símil anterior, no només hem d’omplir la calaixera, sinó que li hem d’ensenyar quin tipus de roba portar en cada situació i quina combina amb quina... volem que siguin ells qui triïn el calaix!! Ara sabem que surten al carrer ben vestits.

En conclusió, tant si ens quedem a tècnica, o si arribem a treballar tàctica individual, en mini bàsquet trobo molt més important que els meus jugadors arribin a la següent etapa sent tècnicament complerts i bons jugadors, que no que coneguin mecanismes del joc (lectura del 2x0, joc per conceptes...) que els podran aprendre més endavant. No és qüestió de no ensenyar-ho, sinó d’establir unes prioritats, un ordre, i arribar fins on ells ens deixin, sense saltar-nos aquestes prioritats. Quanta més varietat coneguin, més opcions d’èxit en un futur!